Theobald Böhm (9 d’abril de 1794 – 25 de novembre de 1881) fou un inventor i músic bavarès, el qual perfeccionà la flauta travessera moderna i el seu sistema de digitació, que no havia canviat en molt de temps. A més, fou un virtuós flautista, Músic de la Cort de Bavària i un famós compositor per aquest instrument.
Nascut a Munich. Alemanya, Böhm aprengué ràpidament de son pare el negoci de l’orfebreria. Després de fabricar la seva pròpia flauta la va dominar tan ràpidament que als divuit anys entrà en una orquestra, i amb vint-i-un ja era primera flauta de la Reial Orquestra Bàvara. Mentrestant, anava experimentant amb flautes de diferents materials fetes per ell mateix, com fustes dures tropicals, argent, or, níquel i coure, i diferents posicions dels forats.
Després d’estudiar acústica a la Universitat de Munich, a partir de 1832 començà a modificar l’estructura de les seves flautes. El 1847 patentà el nou sistema de digitació i mostrà la nova flauta el 1851 a l’Exhibició de Londres. El 1871 publicà Die Flöte und das Flötenspiel (La flauta i el seu art), que comprenia un tractat d’acústica i aspectes tècnics i artístics de l’ús de la nova flauta.
Principals innovacions tècniques de Böhm
Les principals aportacions de Böhm en el camp de la fabricació d’ instruments foren dues:
-
L’ús d’un cos cil·líndric, en lloc del cònic tradicional (actualment utilizat en piccolos moderns. Boehm va superar la principal dificultad, la entonació de la octava, introduïnt una lleu conicitat en el cap de l’ instrument.
-
La introducció d’ un sistema de claus que va millorar l’ ergonomia de l’ instrument, i que permet posicionar i dimensionar els orificis de forma òptima des del punt de vista acústic. Tot aquest sistema el determinà a partir de consideracions teòriques i d’ experimentació pràctica. El sistema de claus de l’ època només tenia com a missió facilitar la execució de l’ intèrpret però no millorar l’ acústica de l’ instrument. Mitjançant el sistema tradicional d’ orificis, el tamany i la col·locació dels forats es regien segons les possibilitats de les mans de l’intèrpret. Amb el nou sistema, tant el tamay com la disposició es regeixen per qüestions acústiques, alhora que permeten auna digitació més còmoda per a l’intèrpret.
El resultat fou un instrument més fàcil de tocar i amb una tessitura superior a les flautes tradicionals.
